"Dadas las dificultades que ha encontrado la izquierda abertzale a la hora de inscribir a Sortu en el Registro de Partidos Políticos, se ha decidido optar por estrategias más agresivas. La última maniobra de la que se tiene constancia es la afiliación al Partido Popular por parte de Arnaldo Otegui con la idea de que la formación liderada por Mariano Rajoy sea ilegalizada. “Lo hemos descubierto a tiempo y le vamos a suspender de militancia antes de que nadie pueda decir que apoyamos al entorno etarra”, asegura Rajoy.
El exdirigente de Batasuna, actualmente encarcelado, se descargó de la página web del Partido Popular el formulario de afiliación, lo rellenó y lo envió a la sede central de la calle Génova de Madrid. Allí pasó todos los filtros. “No es extraño que nadie se percatara de que era ‘ese’ Otegi, hay mucha gente que comparte nombre y apellido. Sin ir más lejos, en el partido tenemos a Manuel Fraga y todo el mundo sabe que no es el mismo Fraga de la dictadura, sólo se llama igual”, argumenta Rajoy."
Elmundotoday.
dimarts, 29 de març del 2011
dissabte, 26 de març del 2011
Humor involuntari.
El presidente de la diputación de Castellón, Carlos Fabra, ha logrado el más dificil todavía: inaugurar un aeropuerto sin aviones. "Hay quien dice que estamos locos por inaugurar un aeropuerto sin aviones. No han entendido nada. Durante mes y medio cualquier ciudadano que lo desee podrá visitar esta terminal o caminar por las pistas de aterrizaje, algo que no podrían hacer si fueran a despegar o a aterrizar aviones. Es un aeropuerto para las personas", se ha vanagloriado Fabra durante el acto de presentación, informa Belén Toledo.
Pese a que los cálculos de Fabra apuntan a que "en dos meses" ya habrá aparatos sobrevolando Castellón, lo cierto es que Fomento ni siquiera ha comenzado a tramitar los permisos pertinentes. Desde el ministerio de José Blanco alegan que los promotores -Generalitat valenciana y Diputación de Castellón- han enviado la documentación incompleta.
Font.
Pese a que los cálculos de Fabra apuntan a que "en dos meses" ya habrá aparatos sobrevolando Castellón, lo cierto es que Fomento ni siquiera ha comenzado a tramitar los permisos pertinentes. Desde el ministerio de José Blanco alegan que los promotores -Generalitat valenciana y Diputación de Castellón- han enviado la documentación incompleta.
Font.
dimecres, 16 de març del 2011
dilluns, 14 de març del 2011
dilluns, 7 de març del 2011
Visca Islàndia.
En Islandia, isla de 317.000 habitantes, con el Parlamento
(Althing) más viejo del mundo (año 930), el pueblo ha decidido no pagar. Todos los bancos islandeses se habían portado muy mal. En particular Landsbanki, cuya filial Icesave, con tasas de interés de hasta el 6%, había atraído en cinco meses 10.000 millones de dólares ingresados por 300.000 británicos y buen número de holandeses, depósitos no cubiertos por el fondo islandés de garantía. Este pueblo de pescadores pronto se vio a merced de los banqueros de negocios, de una banca central y un Gobierno ebrio de éxito financiero. Islandia fue el primer país en sucumbir a la crisis financiera. En pocos días, sus tres bancos principales, Kaupthing, Landsbanki y Glitnir, mordieron el polvo.
Cuando tuvo lugar la previsible quiebra de Icesave, Londres y La Haya se a apresuraron a reembolsar a sus ciudadanos, arrojando con ello un tupido velo sobre la nulidad total de sus autoridades de control. Luego, ambos países pasaron la factura a Reykjavik: 4.000 millones de euros (2.700 los británicos y 1.300 los holandeses), a 15 años y un interés del 5,5%. Al principio, el Parlamento islandés nacionalizó los tres bancos, cosa que provocó la huida de sus directivos y, temeroso de ver denegado su acceso a la Unión Europea, promulgó una ley sobre el reembolso. Constatando que la suma exigida significaría el pago de 100 euros mensuales durante ocho años para cada uno de los habitantes de la isla, un vasto movimiento de opinión y manifestaciones obligaron al presidente islandés a rehusar la ratificación de la ley y someterla a un referéndum, cuyo resultado fue una sorpresa: el 93% de los islandeses votaron contra el reembolso. Desde entonces, el problema está en suspenso.
Pese a la nueva oferta de reembolso de la deuda con el 3% de interés y pagos aplazados hasta 2046, aceptada esta vez por el primer ministro islandés, Reino Unido y Holanda sólo pueden esperar un rechazo masivo. “Los ciudadanos de Islandia serán llamados a las urnas para votar este nuevo acuerdo con los Gobiernos británico y holandés”, declaró el presidente Olafur Grímsson, que en marzo de 2010 se alegró del rechazo masivo al plan anterior, al que él también se opuso.
Font
(Althing) más viejo del mundo (año 930), el pueblo ha decidido no pagar. Todos los bancos islandeses se habían portado muy mal. En particular Landsbanki, cuya filial Icesave, con tasas de interés de hasta el 6%, había atraído en cinco meses 10.000 millones de dólares ingresados por 300.000 británicos y buen número de holandeses, depósitos no cubiertos por el fondo islandés de garantía. Este pueblo de pescadores pronto se vio a merced de los banqueros de negocios, de una banca central y un Gobierno ebrio de éxito financiero. Islandia fue el primer país en sucumbir a la crisis financiera. En pocos días, sus tres bancos principales, Kaupthing, Landsbanki y Glitnir, mordieron el polvo.
Cuando tuvo lugar la previsible quiebra de Icesave, Londres y La Haya se a apresuraron a reembolsar a sus ciudadanos, arrojando con ello un tupido velo sobre la nulidad total de sus autoridades de control. Luego, ambos países pasaron la factura a Reykjavik: 4.000 millones de euros (2.700 los británicos y 1.300 los holandeses), a 15 años y un interés del 5,5%. Al principio, el Parlamento islandés nacionalizó los tres bancos, cosa que provocó la huida de sus directivos y, temeroso de ver denegado su acceso a la Unión Europea, promulgó una ley sobre el reembolso. Constatando que la suma exigida significaría el pago de 100 euros mensuales durante ocho años para cada uno de los habitantes de la isla, un vasto movimiento de opinión y manifestaciones obligaron al presidente islandés a rehusar la ratificación de la ley y someterla a un referéndum, cuyo resultado fue una sorpresa: el 93% de los islandeses votaron contra el reembolso. Desde entonces, el problema está en suspenso.
Pese a la nueva oferta de reembolso de la deuda con el 3% de interés y pagos aplazados hasta 2046, aceptada esta vez por el primer ministro islandés, Reino Unido y Holanda sólo pueden esperar un rechazo masivo. “Los ciudadanos de Islandia serán llamados a las urnas para votar este nuevo acuerdo con los Gobiernos británico y holandés”, declaró el presidente Olafur Grímsson, que en marzo de 2010 se alegró del rechazo masivo al plan anterior, al que él también se opuso.
Font
divendres, 4 de març del 2011
Sàtira. El que hauria d'importar als medis de comunicació.
Members of the paparazzi say they are merely responding to public demand, providing a service to the millions of Americans who closely follow the careers of the world's top physicists, mathematicians, and botanists.
"In this country, people want to know about scientific discoveries the minute they happen," said New Haven-based freelance photographer Lance Evans. "It's only natural that the public would be interested in the personal lives of the men and women behind these discoveries."
Gould insisted that the adoring public is not the problem.
"The paparazzi are far more forceful and disruptive than they need to be," said Gould, who on Aug. 5 pleaded no-contest to a March incident in which he attacked an intrusive paparazzo with a broken graduated cylinder. "I realize they have a job to do, but there is such a thing as taking it too far."
La millor frase de l'article:
"Oh, come on, Stephen," said Trace Leefold, webmaster of www.grantwatch.com, a site that prints rumors about soon-to-be-awarded research grants. "No one put a gun to your head and forced you to enter the field of evolutionary theory. You chose that life."
Font: TheOnion.
"In this country, people want to know about scientific discoveries the minute they happen," said New Haven-based freelance photographer Lance Evans. "It's only natural that the public would be interested in the personal lives of the men and women behind these discoveries."
Gould insisted that the adoring public is not the problem.
"The paparazzi are far more forceful and disruptive than they need to be," said Gould, who on Aug. 5 pleaded no-contest to a March incident in which he attacked an intrusive paparazzo with a broken graduated cylinder. "I realize they have a job to do, but there is such a thing as taking it too far."
La millor frase de l'article:
"Oh, come on, Stephen," said Trace Leefold, webmaster of www.grantwatch.com, a site that prints rumors about soon-to-be-awarded research grants. "No one put a gun to your head and forced you to enter the field of evolutionary theory. You chose that life."
Font: TheOnion.
divendres, 11 de febrer del 2011
Gandhi i la marxa de la sal. (No entenc com poden durar tant les lleis idiotes).
De la Viquipèdia.
Es coneix com a Marxa de la sal la manifestació empresa per Mohandas Gandhi el 12 de març de 1930 amb l'objectiu d'aconseguir la independència de l'Índia respecte l'Imperi Britànic.
En els anys precedents, el Mahatma havia multiplicat les manifestaciones no-violentes i les vagues de fam per obtenir per a l'Imperi de les Índies un estatut d'autonomia anàleg al concedit a les colònies de població europea com Canadà i Austràlia.
En no aconseguir resultats, alguns membres del seu partit, el Partit del Congrés Nacional Indi, s'impacienten i amenacen amb desencadenar una guerra a favor de la independència.
Gandhi adverteix el virrei de l'Índia que la seva propera campanya de desobediència civil tindrà com a objectiu la independència. Així doncs deixa el seu ashram dels voltants d'Ahmedabad, al nord-oest del país, acompanyat d'algunes desenes de deixebles i d'un seguici de periodistes.
Després d'un recorregut a peu de 300 quilòmetres, arriba el 6 d'abril de 1930 a la costa de l'Oceà Índic. Avança dins de l'aigua i recull a les seves mans una mica de sal. Amb aquest gest irrisori i altament simbòlic, Gandhi encoratja els seus compatriotes a violar el monopoli de l'estat sobre la distribució de sal. Aquest monopoli obliga tots els consumidors indis, inclosos els més pobres, a pagar un impost sobre la sal i els prohibeix recollir-la ells mateixos. Aquest impost és anàleg a la gabel·la que, sota l'Antic Règim gravava la sal a França.
A la platja la gentada, nodrida de diversos milers de simpatitzants, imita el Mahatma i recull aigua salada en recipients. El seu exemple és seguit per tot el país. De Karachi a Mumbai els indis evaporen l'aigua i recullen la sal a plena llum del dia, desafiant els britànics. Aquests últims omplen les seves presons amb 60.000 'lladres de sal'.
Els indis, fidels a les recomanacions de Gandhi, no es resisteixen. El mateix Mahatma és detingut i passa nou mesos a presó. Finalment, el virrei reconeix la seva impotència per imposar la llei britànica. Cedint a les peticions de Gandhi, allibera tots els presoners i reconeix als indis el dret de recollir ells mateixos la sal.
Desencertat en aquell temps en l'oposició parlamentària, Winston Churchill ironitza sobre el faquir sediciós que puja mig nu les escales del palau del virrei.
Gandhi és rebut triomfalment a Londres pels liberals britànics que accepten una pròxima independència de l'Índia. Aquesta serà ajornada per la Segona Guerra Mundial i les dissensions entre hindús i musulmans. El 15 d'agost de 1947, l'Imperi de les Índies es convertirà per fi en independent però al preu d'una salvatge guerra religiosa i de la separació de Índia i Pakistan. En el context d'aquest conflicte, Gandhi perdrà la vida el 30 de gener de 1948, víctima d'un fanàtic de dretes hindú.
La Marxa de la sal suposa per als hindús l'equivalent al motí del te a Boston que va conduir els Estats Units a la independència.
Al llarg de la marxa, Gandhi i els seus seguidors entonen a tall d'himne el mantra Raghupati.
Es coneix com a Marxa de la sal la manifestació empresa per Mohandas Gandhi el 12 de març de 1930 amb l'objectiu d'aconseguir la independència de l'Índia respecte l'Imperi Britànic.
En els anys precedents, el Mahatma havia multiplicat les manifestaciones no-violentes i les vagues de fam per obtenir per a l'Imperi de les Índies un estatut d'autonomia anàleg al concedit a les colònies de població europea com Canadà i Austràlia.
En no aconseguir resultats, alguns membres del seu partit, el Partit del Congrés Nacional Indi, s'impacienten i amenacen amb desencadenar una guerra a favor de la independència.
Gandhi adverteix el virrei de l'Índia que la seva propera campanya de desobediència civil tindrà com a objectiu la independència. Així doncs deixa el seu ashram dels voltants d'Ahmedabad, al nord-oest del país, acompanyat d'algunes desenes de deixebles i d'un seguici de periodistes.
Després d'un recorregut a peu de 300 quilòmetres, arriba el 6 d'abril de 1930 a la costa de l'Oceà Índic. Avança dins de l'aigua i recull a les seves mans una mica de sal. Amb aquest gest irrisori i altament simbòlic, Gandhi encoratja els seus compatriotes a violar el monopoli de l'estat sobre la distribució de sal. Aquest monopoli obliga tots els consumidors indis, inclosos els més pobres, a pagar un impost sobre la sal i els prohibeix recollir-la ells mateixos. Aquest impost és anàleg a la gabel·la que, sota l'Antic Règim gravava la sal a França.
A la platja la gentada, nodrida de diversos milers de simpatitzants, imita el Mahatma i recull aigua salada en recipients. El seu exemple és seguit per tot el país. De Karachi a Mumbai els indis evaporen l'aigua i recullen la sal a plena llum del dia, desafiant els britànics. Aquests últims omplen les seves presons amb 60.000 'lladres de sal'.
Els indis, fidels a les recomanacions de Gandhi, no es resisteixen. El mateix Mahatma és detingut i passa nou mesos a presó. Finalment, el virrei reconeix la seva impotència per imposar la llei britànica. Cedint a les peticions de Gandhi, allibera tots els presoners i reconeix als indis el dret de recollir ells mateixos la sal.
Desencertat en aquell temps en l'oposició parlamentària, Winston Churchill ironitza sobre el faquir sediciós que puja mig nu les escales del palau del virrei.
Gandhi és rebut triomfalment a Londres pels liberals britànics que accepten una pròxima independència de l'Índia. Aquesta serà ajornada per la Segona Guerra Mundial i les dissensions entre hindús i musulmans. El 15 d'agost de 1947, l'Imperi de les Índies es convertirà per fi en independent però al preu d'una salvatge guerra religiosa i de la separació de Índia i Pakistan. En el context d'aquest conflicte, Gandhi perdrà la vida el 30 de gener de 1948, víctima d'un fanàtic de dretes hindú.
La Marxa de la sal suposa per als hindús l'equivalent al motí del te a Boston que va conduir els Estats Units a la independència.
Al llarg de la marxa, Gandhi i els seus seguidors entonen a tall d'himne el mantra Raghupati.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)