Gandhi i la marxa de la sal. (No entenc com poden durar tant les lleis idiotes).

 De la Viquipèdia.


Es coneix com a Marxa de la sal la manifestació empresa per Mohandas Gandhi el 12 de març de 1930 amb l'objectiu d'aconseguir la independència de l'Índia respecte l'Imperi Britànic.
En els anys precedents, el Mahatma havia multiplicat les manifestaciones no-violentes i les vagues de fam per obtenir per a l'Imperi de les Índies un estatut d'autonomia anàleg al concedit a les colònies de població europea com Canadà i Austràlia.
En no aconseguir resultats, alguns membres del seu partit, el Partit del Congrés Nacional Indi, s'impacienten i amenacen amb desencadenar una guerra a favor de la independència.
Gandhi adverteix el virrei de l'Índia que la seva propera campanya de desobediència civil tindrà com a objectiu la independència. Així doncs deixa el seu ashram dels voltants d'Ahmedabad, al nord-oest del país, acompanyat d'algunes desenes de deixebles i d'un seguici de periodistes.
Després d'un recorregut a peu de 300 quilòmetres, arriba el 6 d'abril de 1930 a la costa de l'Oceà Índic. Avança dins de l'aigua i recull a les seves mans una mica de sal. Amb aquest gest irrisori i altament simbòlic, Gandhi encoratja els seus compatriotes a violar el monopoli de l'estat sobre la distribució de sal. Aquest monopoli obliga tots els consumidors indis, inclosos els més pobres, a pagar un impost sobre la sal i els prohibeix recollir-la ells mateixos. Aquest impost és anàleg a la gabel·la que, sota l'Antic Règim gravava la sal a França.
A la platja la gentada, nodrida de diversos milers de simpatitzants, imita el Mahatma i recull aigua salada en recipients. El seu exemple és seguit per tot el país. De Karachi a Mumbai els indis evaporen l'aigua i recullen la sal a plena llum del dia, desafiant els britànics. Aquests últims omplen les seves presons amb 60.000 'lladres de sal'.
Els indis, fidels a les recomanacions de Gandhi, no es resisteixen. El mateix Mahatma és detingut i passa nou mesos a presó. Finalment, el virrei reconeix la seva impotència per imposar la llei britànica. Cedint a les peticions de Gandhi, allibera tots els presoners i reconeix als indis el dret de recollir ells mateixos la sal.
Desencertat en aquell temps en l'oposició parlamentària, Winston Churchill ironitza sobre el faquir sediciós que puja mig nu les escales del palau del virrei.
Gandhi és rebut triomfalment a Londres pels liberals britànics que accepten una pròxima independència de l'Índia. Aquesta serà ajornada per la Segona Guerra Mundial i les dissensions entre hindús i musulmans. El 15 d'agost de 1947, l'Imperi de les Índies es convertirà per fi en independent però al preu d'una salvatge guerra religiosa i de la separació de Índia i Pakistan. En el context d'aquest conflicte, Gandhi perdrà la vida el 30 de gener de 1948, víctima d'un fanàtic de dretes hindú.
La Marxa de la sal suposa per als hindús l'equivalent al motí del te a Boston que va conduir els Estats Units a la independència.
Al llarg de la marxa, Gandhi i els seus seguidors entonen a tall d'himne el mantra Raghupati.

TV infantil sueca dels anys '70.

Pippi.

Com fer una tostadora. (O l'importància de la feina en equip).

D'aquí.

Pinker i Taula Rasa. La genetica te més força de la que aceptem.

Cristians protegint als musulmans durant la seva pregària.

Font.

Memorable.

Com fer una conspiració pròpia.

"En pocas lecciones, en vez de escribir: "Nostradamus fue hallado muerto, tirado en el suelo, la mañana del 2 de julio de 1566" tendrá usted las herramientas necesarias para chapotear jubiloso en la cursilería, lo hortera y lo barato: "Había caído la noche y el viejo e incomprendido profeta, quizá sabiendo que estaba en sus últimos minutos, quiso revisar por vez postrera sus papeles, acaso quemar los documentos más comprometedores y terribles, más peligrosos para su familia, que lo relacionaban abiertamente con la estirpe de Juan el Bautista y su terrible misión. Desde uno de los viejos y amarillentos papeles lo miró el ojo que todo lo ve, la imagen del ojo de Horus, en el sello de la organización cuyo nombre, dicen las consejas, nadie debía conocer. Con mano temblorosa, sintiendo en el cuello el aletear del ángel de la muerte, arrojó al fuego purificador el último papel que contaba la historia y se desplomó fulminado, pero satisfecho de saber que su labor sería continuada por otros, acaso siglos después"..."